Com fotografiar una joia perquè es pugui identificar

La llum fa la major part de la feina

Les joies són difícils de fotografiar per una raó: estan fetes per moure la llum d’un costat a l’altre. El metall polit actua com un mirall i una pedra facetada com un feix de miralls petits, de manera que tots dos retornen el que hi hagi a l’habitació. El que us cal és una font gran i suau, i la més senzilla és una finestra en un dia ennuvolat, o una finestra on el sol no toqui directament. Poseu la peça damunt d’una taula al costat del vidre perquè la llum arribi de costat i no per damunt de l’espatlla.

Eviteu el sol directe. És una font petita i dura: crema forats blancs al metall polit i converteix cada faceta en una estrella cremada que no porta cap informació. Eviteu el flaix per la mateixa raó, i encara té un defecte propi: seu al costat de l’objectiu, de manera que il·lumina la peça de manera plana i deixa un únic punt de llum enlluernador al mig de la pedra, exactament on hi ha el detall.

Fons, enquadrament i exposició

Feu servir un fons llis de to mitjà: cartolina grisa o un drap plegat sense cap estampat. El to mitjà importa perquè el telèfon mesura la llum de tot l’enquadrament. Poseu un anell petit damunt d’un coixí negre gran i la càmera ho il·luminarà tot per compensar, de manera que el metall es tornarà calcinós i el contrast es rentarà.

Després ompliu l’enquadrament. Un anell que ocupa una desena part de la imatge porta una desena part del detall, així que acosteu-vos fins que la peça gairebé toqui les vores. Toqueu la pantalla sobre la part que importa per fixar l’enfocament i baixeu una mica el control d’exposició: una fotografia lleugerament fosca conserva la forma de les facetes i la textura del metall, mentre que una de clara destrueix totes dues coses, i res no recupera el que s’ha registrat com a blanc pur. Recolzeu els colzes o feu servir el temporitzador, i netegeu l’objectiu: una empremta digital hi és una boira suau damunt de tot.

Traieu-ne el greix, però no poliu

El greix dels dits és la causa més habitual que una fotografia surti boirosa, i un diamant l’atreu especialment bé. Uns quants segons amb un drap sec, suau i que no deixi borrissol en treuen la major part. Per a l’or o el platí llisos encastats amb diamants, aigua tèbia amb sabó i un raspall molt suau, esbandit i assecat, són segurs.

No ho són per a tot. Manteniu l’aigua i els raspalls lluny de les perles, els òpals, la turquesa, les maragdes i el corall, i de qualsevol cosa encolada o amb làmina al darrere, i també lluny de les peces banyades, on fregar desgasta el bany fins a foradar-lo a les vores. No feu servir mai un netejador d’ultrasons domèstic si no sabeu què és cada pedra.

I no poliu. En una peça antiga, la pàtina dels racons i el gravat esmussat són prova d’edat, i abrillantar-la se les emporta totes dues juntament amb una capa de metall. Si la peça pot ser antiga o heretada, fotografieu-la exactament tal com està.

La foto del contrast és la que val l’esforç

Una marca gravada és la prova individual més forta que pot portar una fotografia, perquè és una afirmació d’un fabricant o d’una oficina d’assaig i no una deducció a partir de l’aparença. Mireu a l’interior del canó d’un anell, a la llengüeta o al revers d’un tancament, a la tija d’una arracada i al fons de la caixa d’un rellotge.

Dues tècniques fan que les marques siguin llegibles. La primera és la distància: activeu el mode macro si el telèfon en té i acosteu-vos només fins on l’objectiu encara enfoqui. Més a prop, va a la caça de l’enfocament. Si no s’hi fixa, allunyeu-vos i retalleu la imatge després, perquè un retall nítid val més que un primer pla desenfocat.

La segona és la llum rasant. Una marca gravada és un solc, no una línia impresa: la llum de cara l’omple i l’aplana, mentre que la llum que llisca per la superfície projecta ombres petites dins de cada traç i fa saltar la marca a la vista. Inclineu la peça contra la finestra, o sostingueu una llanterna petita baixa i de costat, i disparau des de diversos angles. Fotografieu la marca en comptes de transcriure-la, perquè els números desgastats es llegeixen malament i la lectura depèn dels caràcters exactes.

Fotografieu la pedra de costat i també des de dalt

Gairebé tothom fotografia un anell des de dalt a plom, i és la vista menys informativa que hi ha: mostra el perfil i el patró de facetes i poca cosa més. El perfil lateral mostra el que pesa. Com de profunda és la pedra, que és la meitat de qualsevol estimació de la seva mida. La cintura, gruixuda o prima, mat o polida. Si hi ha culata. Com seu la pedra dins la muntura, i si l’encast és obert o tancat pel darrere. Val la pena fixar-se en un darrere tancat: és normal en peces antigues i de pedra de color, però també pot amagar una làmina o una talla molt baixa, i és freqüent en bijuteria.

Fotografieu també el darrere i la part de sota, perquè és on es veuen les juntes de soldadura, les reparacions, les grapes substituïdes i el bany desgastat. En un collaret, un enquadrament separat del tancament val tant com un de la peça sencera.

Doneu escala a l’enquadrament

Una fotografia no té mida pròpia: un anell que omple l’enquadrament tant pot ser una anella de nen com un segell pesant. Com que l’estimació del pes en quirats es construeix a partir de mides mesurades, l’escala canvia les xifres més que gairebé cap altra cosa que pugueu aportar.

La millor referència és un regle mil·limetrat posat al costat de la pedra, en el mateix pla i enfocat dins el mateix enquadrament. La segona millor és una moneda, anomenada a la vostra nota. Afegiu-la com un enquadrament extra perquè les fotografies netes es mantinguin netes. Millor encara, feu servir xifres reals allà on les tingueu: una mida d’anell, el diàmetre interior d’un braçalet o un pes en grams d’una balança que arribi a la dècima de gram. Un pes mesurat converteix una xifra de fosa d’una suposició en una aritmètica.

La llista

1. Traieu el greix dels dits de la peça amb un drap sec i suau, i netegeu l’objectiu del telèfon.
2. Poseu-vos al costat d’una finestra amb llum de dia indirecta. Sense sol directe, sense flaix, sense focus zenitals.
3. Esteneu un fons llis de to mitjà i sense cap estampat.
4. Enquadreu la peça sencera de cara, omplint l’enquadrament, i toqueu la pantalla per enfocar.
5. Baixeu lleugerament l’exposició perquè les llums altes del metall conservin la forma.
6. Feu un segon enquadrament de costat, amb la càmera a l’altura de la taula.
7. Feu un enquadrament del darrere o de sota, amb el tancament si n’hi ha.
8. Canvieu a macro, trobeu el contrast, il·lumineu-lo amb un angle rasant i disparau des de diversos angles.
9. Feu un enquadrament amb un regle mil·limetrat o una moneda coneguda al costat de la peça.
10. Reviseu cada fotografia amb el zoom al màxim abans de plegar, i repetiu tot el que surti desenfocat.

De sis a deu enquadraments fets així valen més que trenta fets sota un llum de sostre.

Què canvien les bones fotografies i què no

Les bones fotografies mouen un resultat de la conjectura cap a l’observació: una marca llegible fixa el metall i sovint el país i l’època, i una vista lateral sosté una estimació sensata de la mida de la pedra. El que no poden fer és pesar el metall, comprovar-ne la puresa, veure dins d’una pedra ni establir si un diamant va créixer a terra o en una cambra; per a això calen una balança, un joier i un laboratori gemmològic. Carat puntua les fotografies que rep i enumera el que hi falta, que és la manera més ràpida de saber què cal repetir; com es munta una lectura s’explica a part.