925, 800 i les marques de plata que volen dir alguna cosa

El número és una llei, no una marca comercial

El número gravat en una peça de plata és una llei mil·lesimal: parts de plata pura per cada mil parts d’aliatge. 925 vol dir 925 parts de mil, o un 92,5 per cent de plata en pes. El 7,5 per cent restant acostuma a ser coure, afegit perquè la plata fina tota sola és massa tova per aguantar una forma, una frontissa o un encast. Aquest estàndard té nom — esterlina — i la major part de la joieria de plata que es ven a Gran Bretanya, Irlanda i l’Amèrica del Nord es fa segons aquest estàndard.

Per damunt de l’esterlina hi ha el 958, la plata Britannia, un estàndard més alt i més tou introduït a Anglaterra a finals del segle XVII i que encara es grava avui. Per sota hi ha els estàndards continentals. 800 i 830 apareixen constantment en obra alemanya, austríaca, italiana, neerlandesa i escandinava antiga. Totes dues són plata de debò, amb més coure a dins, cosa que les fa més dures, de to lleugerament més càlid i més ràpides d’enfosquir-se. 900 és plata de moneda, la llei de la moneda de plata antiga, i apareix en coberteria americana del segle XIX.

Una peça marcada 800 no és un intent fallit d’esterlina. És plata feta segons un altre estàndard nacional, i allà on es va fer, aquell estàndard era el legal.

Les marques que és més probable que trobeu

Dues prevencions sobre la paraula i no sobre el número. STERLING gravat sencer és una convenció americana sense cap anàlisi independent al darrere. I un 925 sol, sense cap altra marca, el pot gravar qualsevol, a qualsevol lloc, també damunt de gènere banyat, i per això la marca és un punt de partida i no un resultat.

Un contrast britànic i les seves parts

Una peça assajada al Regne Unit porta tres marques obligatòries, gravades per una oficina d’assaig després que el metall s’hagi analitzat de debò.

1. La marca del responsable. Inicials dins d’un escut perfilat, registrades a nom de l’empresa que va presentar la peça.
2. La marca de llei. El número mateix — 925, 958, 800 — dins d’un contorn la forma del qual indica el metall.
3. La marca de l’oficina d’assaig. Un cap de lleopard per a Londres, una àncora per a Birmingham, una rosa per a Sheffield i un castell per a Edimburg. Glasgow, Chester, Exeter, Newcastle, York i Dublín apareixen en obra més antiga.

Al costat hi podeu trobar el lleó passant, un lleó que camina amb una pota davantera alçada, que és el símbol britànic tradicional de l’esterlina. La plata Britannia hi posa en canvi una figura asseguda de Britannia. Aquestes marques pictòriques són opcionals des del 1999, de manera que la seva absència en una peça recent no vol dir res, mentre que la seva presència en una d’antiga és un senyal fort d’un article degudament assajat.

La lletra de data — una sola lletra dins d’un escut, amb la tipografia canviant a cada cicle — és voluntària des del 1998. Quan se’n conserva una, data l’assaig en un any concret. Quan no n’hi ha cap, no se’n deriva res.

Les paraules que no contenen gens de plata

Uns quants termes familiars descriuen metall que no porta gens de plata.

• EPNS — alpaca platejada per electròlisi. Una capa prima de plata dipositada sobre una base d’aliatge de níquel. El bany és plata; l’article no.
• Plata banyada — la mateixa idea amb un altre nom, de vegades marcada EP o A1.
• Alpaca, plata alemanya i metall blanc, també escrit alpacca — un sol aliatge de coure, níquel i zinc sota tres noms, anomenat plata només pel color.
• Plata tibetana i to plata — descripcions comercials sense cap composició definida.

La vaixella banyada sovint porta una fila de petits símbols gravats que, de cop d’ull, semblen un contrast britànic. Comproveu si hi ha els elements que en té un de veritat: inicials, un número de llei, un símbol de població i normalment un lleó. Una fila d’escuts amb una corona, una flor i una lletra però sense cap número és un distintiu de fabricant, no un assaig.

Distingir el bany de la plata massissa sense laboratori

Quatre observacions, cap concloent tota sola, que juntes solen resoldre-ho.

Desgast als punts alts. El bany és més prim allà on toquen els dits i els punys: la part alta del canó d’un anell, la vora d’un braçalet, els relleus d’un cisellat, el llavi d’una cullera. Busqueu amb llum forta un metall més apagat, més càlid o més rosat que traspuï, o una taca gris fosc on ha quedat el níquel al descobert. La plata massissa s’aprima en aquests llocs sense canviar de color.

Pes. La plata és densa, i una peça esterlina es nota més pesant a la mà que el mateix objecte en llautó, acer o aliatge de zinc banyats. Això és una comparació, no una mesura.

Olor. Fregueu la peça enèrgicament uns segons i oloreu-vos els dits. La plata és pràcticament inodora. Les bases de coure i de níquel fan l’olor punxeguda de moneda del canvi solt, i una olor forta és un motiu per mirar-se millor les vores.

Un imant. La plata no és atreta gens per un imant, de manera que una estrebada vol dir metall ferrós: acer banyat, la molla d’acer d’un tancament o l’agulla d’acer d’un fermall. Passar la prova no demostra res, perquè el llautó, l’alpaca i els aliatges de zinc tampoc no són magnètics.

L’enfosquiment és una prova, no un dany

La plata reacciona amb els compostos de sofre de l’aire i forma sulfur de plata, una pel·lícula que passa de groc palla a marró i finalment a negre. És un efecte de superfície i no treu gens de metall. Les peces guardades amb llana, gomes elàstiques o diari s’enfosqueixen més de pressa, i també tot allò que es porta contra la pell en una habitació càlida.

D’aquí se’n deriven dues coses. Una peça de color plata que no s’ha enfosquit mai després d’anys dins d’una capsa mereix una segona mirada, tot i que la plata rodiada, freqüent en cadenes i encastos moderns, realment no s’enfosqueix, i l’acer inoxidable tampoc. I les lleis més baixes es comporten diferent: el coure extra del 800 i del 830 s’enfosqueix més de pressa i pot deixar un rastre verdós a la pell.

El negre dels racons d’una obra gravada o cisellada sovint és una oxidació deliberada, posada allà per donar profunditat al dibuix. Un bany de neteja que s’emporta fins l’últim rastre d’enfosquiment també se l’emporta, i en una peça antiga no hi ha tornada enrere.

Una peça de color plata sense cap marca

Sense marcar no vol dir metall comú. El contrast britànic només és obligatori per damunt de 7,78 grams de plata, de manera que unes arracades lleugeres, una cadena prima, un penjoll petit o uns anells fins es venen sense cap marca amb tota legalitat. Molts països no han tingut mai sistema d’assaig, les peces antigues són anteriors a la llei que els tocaria, un canvi de mida pot haver-se emportat la part marcada del canó, i polir aplana un punxó poc profund. Trobareu més a què vol dir i què no vol dir un contrast absent.

El que fixa la llei és una prova sobre el metall mateix. La prova d’àcid amb pedra de toc travessa qualsevol recobriment a canvi d’una petita ratlla en un lloc discret. La fluorescència de raigs X en una joieria llegeix l’aliatge sense marcar la peça, tot i que només en veu les primeres micres i un bany gruixut la pot despistar.

A partir de fotografies, Carat transcriu el que hi ha realment gravat — 925 es queda en 925 — i després ho interpreta i assenyala senyals de bany com el desgast de les vores i el canvi de color allà on les imatges els mostren. Preneu-ho com una manera de classificar un calaix i saber quines peces val la pena analitzar, al costat de les comprovacions anteriors i no en lloc seu. Llegir els contrastos de l’or cobreix el mateix terreny per als metalls grocs.