Com saber si un diamant és autèntic

Dins de «és autèntic» s’hi amaguen tres preguntes diferents

Una pedra pot no ser autèntica de tres maneres que no tenen res a veure entre elles, i una prova que en respon una no diu res de les altres dues.

• Un simulant és un material diferent tallat per imitar el diamant: zircònia cúbica, moissanita, safir blanc, topazi blanc o vidre corrent. Gairebé totes les proves que descrivim tot seguit apunten a aquesta pregunta.
• Un diamant cultivat al laboratori és diamant. El mateix carboni, la mateixa duresa, el mateix índex de refracció de 2,42, el mateix comportament en qualsevol prova casolana. No és una imitació, i val una fracció d’una pedra natural equivalent.
• Una pedra tractada és un diamant natural a qui s’ha millorat el color o la puresa amb reompliment de fractures, perforació amb làser o irradiació. Autèntica, i força menys valuosa que una d’igual sense tractar.

Decidiu quina pregunta us feu abans de començar, perquè les dues últimes no les pot respondre ningú a la taula de la cuina.

La prova del baf i els seus límits

Baferegeu la pedra de ben a prop, com faríeu amb un vidre fred. El diamant condueix la calor millor que gairebé cap altre material de la Terra — uns 2,000 watts per metre i kelvin, contra uns 2 de la zircònia cúbica — de manera que treu l’escalfor de la condensació i s’aclareix en un segon o menys. La zircònia reté la boirina dos o tres segons, i el vidre encara més.

Els advertiments pesen més que la prova mateixa. La pedra ha d’estar neta: una pel·lícula de crema de mans, de sabó o de greix de la pell reté el baf sobre qualsevol cosa. Un anell portat tota la tarda ja és a temperatura de la pell i deixarà anar el baf de pressa, sigui del material que sigui. I la moissanita condueix prou bé la calor per aclarir-se gairebé tan de pressa com el diamant, de manera que superar la prova us diu «no és vidre, probablement no és zircònia», mai «és diamant».

Per què la prova del diari falla amb una pedra encastada

La prova de lectura funciona així: poseu una pedra solta amb la taula cap avall sobre una línia de text de diari i mireu de llegir-hi les lletres a través. Un brillant rodó ben tallat desvia i retorna la llum tan completament que no hi veieu ni text ni cap línia nítida. El vidre i les imitacions baixes i mal tallades sovint deixen passar la lletra impresa.

Només funciona amb una pedra solta i amb una taula plana que pugui reposar arran de paper. Un cop encastada no la podeu fer de cap manera: la muntura manté el pavelló separat del paper, l’encast deixa entrar llum pels costats i les grapes s’hi posen al mig. També la superen la zircònia i la moissanita ben tallades, que esborren el text tan bé com el diamant, i pot condemnar injustament una pedra antiga autèntica però de talla baixa. Preneu una lectura fallida en una pedra solta com un motiu per mirar més enllà, i doneu la prova per no disponible en qualsevol peça encastada.

Què mostra una lupa de 10x que l’ull no veu

Una lupa costa menys que un sopar per emportar i respon més preguntes que totes les altres proves casolanes juntes. Poseu-vos-la arran de l’ull, acosteu-hi la pedra i il·lumineu-la de costat amb una llum forta.

• Unions de les facetes. El diamant és un 10 a l’escala de Mohs i les arestes de les seves facetes es mantenen esmoladíssimes durant dècades. La zircònia i el vidre s’abrasen; amb augment, les seves unions es veuen esmussades i arrodonides, i la taula presenta ratlletes fines.
• Duplicació. La moissanita és birefringent. Mireu a través de la corona de biaix, no a plom, i les arestes de les facetes posteriors apareixeran com dues línies lleugerament desplaçades l’una respecte de l’altra. El diamant és monorefringent i no duplica mai.
• Inclusions. Cristalls petits, fissures i puntets són prova de pedra natural. Les bombolles de gas perfectament rodones són prova de vidre o de pasta.
• Una inscripció a la cintura. Moltes pedres graduades porten un número d’informe gravat amb làser a la cintura, i les cultivades al laboratori sovint hi duen LG o LAB GROWN. És minúscula; amb 10x i llum forta potser la veureu, amb 20x millor.

Foc, pes i el comprovador del taulell

Sota un sol punt de llum, el diamant retorna sobretot guspires blanques amb una quantitat continguda de color: la seva dispersió és de 0,044. La moissanita dispersa 0,104, més del doble, i llança arcs de Sant Martí evidents que la gent descriu com el foc d’una bola de discoteca. La zircònia queda entremig i es llegeix més vidriosa que nítida. Aquesta és una comparació entrenada, no un veredicte, i no és fiable en pedres per sota del mig quirat.

En una pedra solta, el pes és més decisiu. La zircònia és molt més densa que el diamant, uns 5,7 contra 3,52, de manera que una zircònia tallada a les mides mil·limètriques d’un diamant d’un quirat pesa prop d’1,7 quirats. Qualsevol joier amb un peu de rei i una balança de quirats ho resol en un minut.

La sonda de mà del taulell d’una joieria mesura la conductivitat tèrmica, i per això les sondes antigues diuen que la moissanita és diamant. Els comprovadors duals hi afegeixen un canal de conductivitat elèctrica que delata la moissanita, i fins i tot aquests confonen amb moissanita els rars diamants de tipus IIb amb bor, que condueixen l’electricitat. Pregunteu quina mena de comprovador fan servir.

La muntura també és una prova

Ningú no encasta un diamant natural de dos quirats en metall comú. Mireu a l’interior de l’anella si hi ha una marca de llei: 750, 585 o 375 per a l’or, 950 per al platí, 925 per a la plata esterlina. Un 925 sota una pedra blanca grossa és un indici fort que la pedra és zircònia, perquè la plata esterlina és la muntura estàndard de la bijuteria i de les pedres de moda. La nostra guia per llegir els contrastos de l’or explica què vol dir cada marca.

Després mireu el desgast. Una línia verda o grisa on el bany s’ha trencat al canó, un to groc que traspua sota el metall blanc a les espatlles, grapes primes o obertes, cola a prop d’una pedra: cadascuna és una observació que val més que una intuïció sobre la lluïssor.

Què pot i què no pot resoldre una fotografia

Una fotografia porta més del que la gent espera: el color i el desgast del metall, el perfil i les proporcions de la talla, com tracta la llum la pedra, com està subjectada i, en un primer pla de l’interior de l’anella, el contrast mateix. Amb això n’hi ha prou per raonar cap a probablement genuí, no concloent o probablement simulant amb les observacions exposades a banda i banda. És el que fa Carat a partir d’una fotografia, i cada xifra de quirats, talla, color i puresa que retorna va etiquetada com a estimació i no com a gradació.

El que una fotografia no pot fer: mesurar la conductivitat tèrmica o elèctrica, pesar la pedra, mostrar la duplicació de manera fiable amb la resolució d’un telèfon, ni separar el diamant cultivat al laboratori del natural. Aquest últim punt no és un límit de la fotografia. És un límit de tot allò que no siguin els instruments d’un laboratori.

Què resoldria cada pregunta

• Simulant o diamant: deu minuts en una joieria amb un comprovador dual tèrmic i elèctric, una lupa i una balança. Normalment gratuït i mentre espereu.
• Cultivat al laboratori o natural: un informe d’un laboratori de gradació com el GIA o l’IGI. Això és espectroscòpia, no una prova de taulell, i cap aparell de botiga no ho fa.
• Quina gradació tindria: el mateix laboratori, treballant amb la pedra desencastada. Pes, talla, color i puresa mesurats en comptes d’estimats.
• Tractada o sense tractar: un altre cop el laboratori. El reompliment de fractures mostra amb augment un efecte de guspira que un gemmòleg sap buscar.

Tres coses que no s’han de fer: cap prova de ratllada, perquè la zircònia, la moissanita i el quars ratllen tots el vidre i un diamant es pot escantellar contra una aresta dura; cap flama; i cap lleixiu domèstic, que ataca el metall d’aliatge i qualsevol cola de l’encast.