Assegurar joies: què necessita realment l’asseguradora

La xifra que vol una asseguradora és la més alta

Una joia porta diversos valors alhora, i no són pas propers entre ells. La fosa és només el metall. La revenda és el que us pagaria avui un comprador. La reposició a botiga és el que cobraria un establiment per l’equivalent més proper, de nou, damunt del taulell, impostos i marge inclosos.

L’assegurança s’escriu al voltant d’aquesta última per una raó senzilla: la majoria de pòlisses prometen reposar l’objecte en comptes de donar-vos diners. Si l’asseguradora us ha de comprar un anell comparable, la suma assegurada ha de ser prou alta per comprar-ne un a botiga. Assegureu-la pel que en podríeu treure venent-la i us trobareu infraassegurats en el pitjor moment possible.

També funciona al revés. Una suma assegurada molt per damunt d’un cost de reposició realista no us compra res més que una prima més alta, perquè l’asseguradora reposa l’objecte en comptes de pagar la xifra escrita a l’annex. L’objectiu és l’exactitud, no una xifra gran.

Què ha de contenir un document de taxació

Una taxació és un document, no una xifra. L’asseguradora necessita prou detall per identificar la peça, posar preu a la seva reposició i resoldre una discussió anys després. Com a mínim hi ha de constar:

1. Una descripció completa de la peça: què és, el seu estil i la seva època quan siguin rellevants, i com està construïda.
2. El metall, la seva llei i el pes de la peça.
3. Cada pedra: tipus, forma i talla, mides o pes, i les gradacions que hi assigna el taxador.
4. Una nota que digui si cada pedra es va mesurar solta o estimar dins de la muntura, perquè graduar una pedra encastada és menys exacte.
5. Qualsevol tractament identificat o suposat, i qualsevol informe de laboratori en què es basi, citat pel seu número.
6. Una fotografia clara de la peça, adjunta al document mateix.
7. El nom del taxador, la seva qualificació, l’empresa per la qual actua i una signatura.
8. La base de la taxació escrita amb paraules: reposició a botiga, i no revenda ni valor de mercat.
9. La data i la moneda.

Una sola línia que digui anell d’or amb diamant, seguida d’un número, no serveix. Si algun dia una reclamació depèn del document, cada detall que hi falti es converteix en una negociació.

Peces detallades a la pòlissa i cobertura general de contingut

Les pòlisses de llar solen cobrir les joies de dues maneres diferents, i la distinció enxampa la gent.

La cobertura general del contingut inclou les joies fins a un límit per objecte, sovint modest, i sovint només mentre són a casa. El total de joieria també pot tenir un sostre separat de la suma del contingut.

Una peça detallada a la pòlissa hi consta individualment amb la seva pròpia suma assegurada, normalment queda coberta també fora de casa i sovint ho està contra la pèrdua a més del robatori. Costa més, i és l’única manera d’estar segurs que un anell concret està assegurat pel que costaria realment reposar-lo.

Les condicions varien entre asseguradores i entre països, de manera que llegiu l’annex i pregunteu directament a la companyia quin és el límit per objecte, si la cobertura s’estén fora de casa i si la pèrdua hi entra. Aquesta és una conversa per tenir amb ells i no una pregunta per resoldre des d’una pàgina web.

Torneu a taxar, perquè les xifres es mouen

Una taxació és una afirmació sobre una data concreta. Els preus dels metalls es mouen, i els de les pedres també: els del diamant natural es desplacen a poc a poc, els del cultivat al laboratori han caigut en picat, i els de les pedres de color depenen del que surt d’un nombre petit de llocs. Una xifra escrita fa uns quants anys pot ja no comprar la peça equivalent.

Les asseguradores no coincideixen en la freqüència amb què volen el document actualitzat, i algunes indexen la suma assegurada entre taxacions. Pregunteu a la vostra què espera en comptes de suposar-ho. Entre revaloracions completes, mantingueu al dia l’annex i les fotografies, perquè un anell al qual s’ha canviat la mida, que s’ha tornat a encastar o al qual s’ha substituït una pedra ja no és la peça que descriu el document.

Què passa quan reclameu

Una reclamació és un problema d’identificació abans de ser un problema de diners. L’asseguradora ha de saber què existia, que era vostre i què costa avui un equivalent. La taxació respon la tercera pregunta. Les fotografies i un tiquet responen les dues primeres, i són la part que la majoria de gent no té.

Guardeu fotografies de cada peça des de diversos angles, amb qualsevol contrast inclòs, al costat del tiquet original, de qualsevol informe de laboratori i de la taxació mateixa, i deseu-ne còpies en un lloc diferent de la casa que descriuen. La nostra guia sobre com fotografiar joies per identificar-les explica quins enquadraments val la pena tenir.

Espereu que l’asseguradora us ofereixi una reposició a través del seu propi proveïdor en comptes d’una liquidació en diners. Si podeu agafar els diners i en quines condicions és cosa del redactat de la pòlissa i de la companyia, que us ho ha de dir.

Triar un taxador, i què preguntar-li

Busqueu algú amb una qualificació professional de taxació reconeguda que tingui la peça físicament al davant, amb una lupa, un peu de rei i una balança. Una taxació escrita a partir de fotografies, o d’una descripció donada per telèfon, no és el document que pagueu.

Pregunteu tres coses abans d’encarregar la feina. Quins són els honoraris, pressupostats per hores o per peça i acordats per endavant, i no com un percentatge del que resulti valer la peça. Sobre quina base s’escriurà la taxació, dita amb paraules. I si el document inclourà una imatge i la qualificació del taxador, perquè les asseguradores demanen sovint totes dues coses.

Les pedres es gradueixen amb més exactitud soltes que encastades, i un bon taxador ho diu al document quan una gradació és una estimació feta dins de la muntura. Aquesta honestedat és una virtut, no una mancança.

On encaixa una estimació i on no

Una estimació feta a partir d’una fotografia és un punt de partida i un registre. Us diu aproximadament on seu una peça, cosa que sovint ja n’hi ha prou per decidir si supera el límit per objecte de la vostra pòlissa i, per tant, si justifica els honoraris d’un taxador. Carat retorna la fosa, la revenda i la reposició com a forquilles separades amb les vendes comparables al darrere, i no dona cap xifra quan les fotografies no la poden sostenir; com funciona exposa el raonament.

El que no és, és un document de taxació, i val la pena dir-ho clarament: cap asseguradora no acceptarà l’estimació d’una app com a taxació. Ningú qualificat no ha tingut la peça a les mans, no s’ha pesat ni analitzat res, no s’ha mesurat cap pedra, i al peu de la pàgina no hi ha cap nom ni cap qualificació. Feu servir una estimació per decidir on val la pena gastar el temps d’un taxador, i feu servir el taxador per produir el document en què es basarà la vostra asseguradora. Trobareu més sobre les tres xifres a què val la meva joia.