Cultivat o natural? Què pot mostrar una fotografia

El mateix material, dues maneres de créixer

Un diamant cultivat al laboratori és un diamant. És carboni en la mateixa xarxa cúbica que una pedra cristal·litzada al mantell, amb la mateixa duresa, el mateix índex de refracció, la mateixa dispersió i la mateixa conductivitat tèrmica. No és una imitació. La zircònia cúbica i la moissanita són simulants: materials diferents que en manlleven l’aparença. Un diamant cultivat no manlleva res, perquè és la cosa mateixa, feta créixer en una cambra en unes setmanes en comptes de dins la roca durant un període que ningú no es pot imaginar.

Aquest sol fet governa tota la resta. Com que tots dos són el mateix material, qualsevol prova que funcioni mesurant una propietat del material no els separa. La sonda tèrmica d’un joier els deixa passar tots dos. La prova del baf — bafar la taula i mirar com s’aixeca la boirina — els deixa passar tots dos. Ratllar vidre només demostra que la pedra és més dura que el vidre, cosa certa igualment del diamant, de la moissanita i del safir. El pes, la densitat, el foc i la brillantor es llegeixen iguals.

Què pot i què no pot fer una fotografia

Una fotografia és una prova útil per a diverses preguntes i cap prova per a aquesta. Sovint sap distingir un diamant d’un simulant, perquè els simulants són d’un altre material i es delaten: la moissanita mostra arestes de faceta duplicades vistes a través de la corona amb l’angle adequat, la zircònia cúbica dispersa la llum més àmpliament i les unions de les seves facetes s’arrodoneixen amb el desgast, i el vidre mostra bombolles. Aquests senyals s’expliquen a la nostra guia sobre com saber si un diamant és autèntic.

El que cap fotografia no registra és la història de creixement. L’origen s’escriu en com va créixer el cristall i en què va retenir mentre creixia, i aquests trets queden molt per sota de l’escala d’una fotografia o bé són del tot invisibles a la llum visible. Carat informa de cada pedra com a natural, cultivada al laboratori, simulant, tractada o desconeguda amb el seu raonament adjunt, i quan una fotografia no sosté res millor que desconeguda, és exactament això el que ha de dir.

HPHT i CVD: dues maneres de fer créixer

Els diamants de laboratori es fan per dues vies, i la via deixa rastres que un laboratori sap llegir.

Alta pressió i alta temperatura (HPHT) reprodueix les condicions del mantell dins d’una premsa i fa créixer el cristall a partir de carboni dissolt en un metall fos. Les pedres obtingudes així a vegades retenen inclusions metàl·liques minúscules d’aquell bany, que ocasionalment fan que la pedra reaccioni feblement a un imant fort, i el color pot assentar-se en sectors de creixement en blocs en comptes del bandejat que es veu en pedres naturals.

La deposició química de vapor (CVD) fa créixer el cristall per capes a partir d’un gas amb carboni sobre una placa llavor plana, cosa que pot deixar estries fines i una tensió alineada en una sola direcció. El material CVD tal com surt sol ser brunenc, i bona part es tracta després per treure-li el to, habitualment amb un recuit HPHT. Un informe de laboratori ho farà constar.

Res d’això no es veu en una fotografia. Les inclusions són microscòpiques, la tensió necessita llum polaritzada i l’estructura sectorial només apareix sota ultraviolada profunda. Saber-ho explica per què un laboratori pot respondre la pregunta; no explica com la podríeu respondre vosaltres.

La inscripció de la cintura

La drecera pràctica és la cintura, la franja estreta que envolta la part més ampla de la pedra. La majoria de pedres graduades al laboratori hi porten una inscripció làser: un número d’informe i, per al material cultivat, normalment les paraules lab grown o una abreviatura, perquè els grans laboratoris de gradació exigeixen que l’origen consti. És microscòpica però llegible amb una lupa de 10x.

Poseu-vos la lupa arran de l’ull i acosteu-hi la pedra, amb una llum forta a un costat i no darrere vostre, i feu girar la pedra a poc a poc una volta sencera mentre en mireu la cintura. Les grapes en tapen una part, de manera que la inscripció pot quedar amagada.

Dos advertiments. Una inscripció és un registre més que no pas una prova: feu-la servir introduint el número d’informe al cercador en línia del laboratori emissor i comprovant que el pes, les mides i les gradacions coincideixen amb la pedra que teniu al davant. I l’absència d’inscripció no demostra res. Les pedres antigues, les retallades i les que no s’han presentat mai a gradació no en porten cap.

Què ho resol de debò

Separar el cultivat del natural és feina rutinària de laboratori, i no es pot fer enlloc més. Els instruments fan tres coses:

• Imatge de fluorescència ultraviolada profunda. Sota ultraviolada d’ona curta, l’estructura de creixement d’una pedra s’encén — zonació concèntrica en les naturals, estructura de sectors o de capes en les cultivades — i la llum residual també difereix.
• Espectroscòpia. La fotoluminescència a temperatura molt baixa revela centres de defecte la presència i les proporcions dels quals indiquen com va créixer el cristall i si va ser tractat. L’espectroscòpia d’infraroigs classifica les pedres per contingut de nitrogen en tipus, alguns freqüents a la natura i rars al laboratori.
• Augment. Les inclusions metàl·liques del bany, les restes de llavor i les inclusions minerals naturals expliquen cadascuna la seva història a 10x i per damunt.

Al comerç es fan servir aparells de cribratge que classifiquen de pressa entre pass i refer. Un refer no és un veredicte; vol dir que la pedra necessita una anàlisi completa. La resposta concloent és un informe d’un laboratori gemmològic reconegut, i per a una pedra de valor real aquest informe és el que us demanaran un comprador, un taxador o una asseguradora.

Per què la revenda del cultivat és tan més feble

Les dues pedres són el mateix material però no el mateix actiu, i la raó és l’oferta. L’oferta natural surt d’un nombre finit de mines amb un calendari que ningú no controla. L’oferta cultivada és una qüestió de fabricació: més reactors, més producció. Els costos de producció han caigut en picat a mesura que creixia la capacitat, i els preus de botiga els han seguit a la baixa any rere any.

Això té una conseqüència directa a l’hora de revendre. Un comprador de segona mà posa preu contra el que costa avui una pedra nova equivalent, no contra el que vau pagar, i l’equivalent d’avui és més barat que el de l’any passat. Un diamant cultivat comprat fa uns quants anys sol recuperar només una petita fracció del preu de compra, i molts comerciants declinen comprar-ne excepte a canvi d’una permuta.

Els diamants naturals tampoc no són cap compte d’estalvi: el preu de botiga inclou el marge del venedor, i la distància entre el preu de botiga i l’oferta d’un comerciant és ampla. La diferència és que la revenda del natural està ancorada a una oferta que ningú no pot ampliar a voluntat. La muntura queda al marge, ja que el metall conserva el seu valor de fosa hi hagi el que hi hagi encastat, i és una raó més per la qual una peça es valora millor en tres mercats.

Què heu de preguntar, i què pot afegir una app

Si compreu, quatre preguntes fan gairebé tota la feina. Si hi ha informe, i de quin laboratori. Quin és el número d’informe, per poder consultar-lo abans de pagar. Si la pedra està inscrita. I si el tiquet indica l’origen per escrit, perquè és allò en què us basaríeu si més endavant resultés equivocat.

Si ja teniu la peça i no en teniu cap paper, llegiu el contrast i qualsevol inscripció, demaneu a un joier que confirmi que la pedra és diamant i no un simulant, i envieu-la a un laboratori si la qüestió de l’origen porta diners al darrere. Una lectura de Carat us pot dir què és la peça, què diuen les marques, com està tallada i encastada la pedra i on s’acaben les proves, i anomena la prova que resoldria la resta. És un punt de partida per a aquella conversa, no un substitut.