Escalfada, oliada, reomplerta: tractaments i què costen

Tractada no vol dir falsa

Gairebé totes les pedres de color que es venen avui han estat tractades, i això no és cap escàndol. El tractament és una part acceptada del sector sempre que es declari, i es dona per fet que consti a la factura. Un safir escalfat continua sent corindó natural; un forn ha acabat una feina que va començar la terra. Una imitació de vidre és un objecte completament diferent, i les dues preguntes no s’han de barrejar mai.

El que canvia el tractament és el preu, i en quantitats molt diferents segons què s’hagi fet. Alguns tractaments són tan rutinaris que el mercat els posa preu com a norma i paga un sobrepreu per la seva absència. D’altres deixen una pedra fràgil, o dependent d’una capa de color que el desgast corrent pot treure, i el preu just és una petita fracció d’un equivalent sense tractar. Gairebé sempre no podeu veure quin és quin. Els tractaments que més mouen els diners són invisibles a l’ull, a la lupa i a una fotografia.

La calor, i el sobrepreu d’una pedra sense escalfar

Escalfar el robí i el safir és de les pràctiques més antigues del comerç de gemmes, i s’ha fet des que hi ha comerç. Mantingut a alta temperatura, el corindó pot desprendre’s d’un vel gris tèrbol, dissoldre les inclusions fines de seda i assentar-se en un color més fort i més uniforme. El canvi és permanent i estructural. No hi ha cap recobriment que es pugui desgastar ni res que s’assequi, i un safir escalfat es neteja, es canvia de mida i es porta exactament igual que un que no ho està.

Com que escalfar és tan pràcticament universal, el mercat ho dona per fet. Un robí o un safir fins amb un informe de laboratori que digui que no hi ha indicis d’escalfament es venen amb un sobrepreu gran respecte d’una pedra escalfada del mateix color aparent, i en pedres importants aquest sobrepreu pot dominar el preu. No es paga per bellesa — la pedra escalfada pot semblar idèntica — sinó per raresa, perquè una pedra que ha arribat a aquell color sense ajuda és poc corrent. No ho podeu jutjar mirant-la: un gemmòleg llegeix les inclusions amb augment per trobar-hi els senyals d’alta temperatura, i un laboratori hi afegeix espectroscòpia.

L’oli a les maragdes, i el seu grau

Les maragdes creixen amb fissures que arriben a la superfície, i gairebé totes s’omplen amb una substància incolora d’un índex de refracció proper al de la pedra, de manera que aquelles fissures deixen d’atrapar la llum. Tradicionalment es fa amb oli de cedre; la pràctica moderna també fa servir resines artificials. La pedra es llegeix més neta i més verda. Això s’espera, es declara com a millora de puresa, i una maragda que no en porti gens és prou poc corrent per tenir un sobrepreu propi.

Dos detalls importen més que el fet en si. El primer és el grau: els laboratoris informen de la millora com a cap, menor, moderada o significativa, i aquesta escala reflecteix quina part de la puresa aparent és reompliment i no pedra. La distància de preu entre menor i significativa és ampla.

El segon és que l’oli no és permanent. Es pot assecar, encongir o filtrar al llarg de dècades, i fissures que eren invisibles tornen a veure’s. La calor, el vapor, els dissolvents i els netejadors d’ultrasons ho acceleren tot. No s’ha perdut res estructural, i un joier que treballi amb maragdes pot netejar i tornar a oliar la pedra. Però vol dir aigua tèbia, sabó suau i un raspall tou, i res més.

El reompliment amb vidre de plom és una altra cosa

Reomplir un robí amb vidre de plom no és millorar una bona pedra. És un procés que s’aplica a corindó de baixa qualitat, molt fracturat, que d’altra manera seria invendible. El material s’escalfa amb un vidre ric en plom que flueix per la xarxa de fractures i s’hi assenta, lligant els trossos en una cosa que aguanta i sembla una pedra vermella. En el pitjor material, el vidre és una part important del que teniu a la mà.

Aquestes pedres valen una petita fracció d’un robí escalfat comparable, i la distància no és una qüestió de gust. El vidre de plom és tou i químicament vulnerable de maneres que el corindó no ho és.

• La calor corrent d’un banc durant una reparació — canviar la mida d’un canó, refer la punta d’una grapa — pot enterbolir, picar o esfondrar el reompliment.
• El suc de llimona, els descalcificadors domèstics i alguns banys de neteja de joies ataquen el vidre.
• La neteja per ultrasons i per vapor poden expulsar el reompliment.

Qui hi hagi de treballar ho ha de saber abans, cosa que només és possible si ho sabeu vosaltres. Amb augment, un gemmòleg veu bombolles de gas atrapades als canals reomplerts i una guspira blava i taronja al llarg seu.

Difusió, i color que viu en una capa

La difusió escalfa una pedra en contacte amb un element colorant perquè el color es desenvolupi a prop de la superfície en comptes de fer-ho per tot el cos del material. La difusió de titani produeix blau en el safir; la de berilli empeny el corindó cap al taronja i el groc, i de vegades arriba més endins.

La conseqüència és pràctica. Com que el color seu en una capa, tot allò que treu superfície treu color. Un escantell a la cintura pot deixar al descobert material pàl·lid a sota, i un repolit — el remei habitual per a una pedra abrasada — pot endur-se el color o deixar-lo clapejat. No és una cosa per descobrir en un banc anys després.

El topazi blau irradiat i escalfat pertany a una altra categoria, i val la pena dir-ho clarament perquè preocupa la gent innecessàriament. Gairebé tot el topazi blau va començar com a material quasi incolor, es va irradiar i després es va escalfar. El color és estable, el material és topazi corrent, i allà on el tractament està regulat les pedres es retenen i es comproven abans de vendre’s. No és un tractament que hagi de neguitejar ningú. És, simplement, per què el topazi blau és barat.

Tint, estabilització i impregnació

Els materials porosos i agregats atreuen tractaments propis.

• Jade. La jadeïta blanquejada i impregnada amb polímer, i la jadeïta tenyida, són totes dues freqüents. El sector separa el material sense tractar del blanquejat, del tenyit i de tots dos alhora, i la diferència de preu és enorme. El tint es descoloreix i el polímer pot groguejar.
• Lapislàtzuli. El material pàl·lid o gris es tenyeix d’un blau més profund i de vegades s’encera, i el tint pot passar a un drap.
• Turquesa. La major part de la turquesa del mercat està estabilitzada amb resina, que endureix el material calcinós i evita que absorbeixi olis i canviï de color. La turquesa estabilitzada és un producte legítim; el material tenyit o reconstituït és un producte molt més barat.
• Perles. El blanqueig és rutinari i el tenyit és freqüent, i tots dos s’han de declarar.

Res d’això no fa que una peça no valgui res. Fa que la descripció importi, i per això la redacció d’una factura pesa tant com la pedra mateixa.

Què pot fer una fotografia, i què ho resol

Una fotografia porta una part del que deixa enrere un tractament: un color que es llegeix massa uniforme per al material, una guspira del color equivocat al llarg d’una fractura, una cintura escantellada que deixa veure pedra més pàl·lida a sota, tint acumulat dins d’una esquerda. Això són motius per fer una pregunta, mai una resposta. Carat registra observacions com aquestes com a senyals de tractament amb el raonament adjunt, i quan les proves s’acaben ho diu en comptes d’endevinar.

El que ho resol és un laboratori gemmològic: augment, espectroscòpia i, per als casos més difícils, anàlisi química. Per a una pedra de color amb valor real, aquest informe és el que demanarà un comprador seriós, i és la diferència entre vendre una pedra com allò que és i vendre-la com allò que esperàveu. Per jutjar si val la pena pagar la taxa, què val la vostra joia exposa els tres mercats en què seu una peça, i com saber si un diamant és autèntic cobreix els tractaments propis del diamant.