Autèntiques, cultivades o plàstic? Provar un collaret

Tres categories, i només una és una falsificació

Les perles es divideixen de tres maneres, i la categoria del mig causa gairebé tota la confusió.

• Les naturals es van formar dins d’un mol·lusc salvatge sense cap intervenció humana. Són rares, gairebé sempre antigues, i la major part de les que circulen es van enfilar fa generacions.
• Les cultivades van créixer dins d’un mol·lusc viu que s’havia sembrat expressament amb un nucli de closca o un tros de teixit del mantell, i que després es va deixar a l’aigua mesos o anys. El mol·lusc va dipositar nacre al voltant de l’implant exactament com ho hauria fet al voltant d’un irritant natural. Una perla cultivada és una perla autèntica, i dir-ne falsa és simplement erroni.
• Les perles d’imitació són boles de vidre, plàstic o closca recobertes d’una laca nacrada. No hi ha intervingut res de viu.

Gairebé totes les perles que es venen avui són cultivades. Per tant, la pregunta pràctica que té davant la majoria de gent no és natural contra cultivada: és nacre contra laca.

La prova de la dent i què us diu

El nacre es construeix amb plaquetes d’aragonita encavalcades i dipositades en capes microscòpicament primes. Passada suaument per la vora de tall d’una dent del davant, aquesta estructura es nota lleugerament granulosa o sorrenca. Una bola de vidre o de plàstic sota una laca llisa es nota lliscant, com un botó polit.

Feu-ho amb suavitat, amb les vostres perles, amb la vora de la dent i no amb la cara plana, i eixugueu la perla després. Fregar dues perles l’una contra l’altra dona la mateixa informació.

Els límits importen. Les imitacions bones es fan amb un recobriment texturat precisament per burlar aquesta prova, i una perla cultivada molt polida amb una superfície finíssima es pot notar gairebé llisa. A més, calla sobre la pregunta que la gent es pensa que està fent, perquè les naturals i les cultivades són totes dues nacre i totes dues es noten granuloses. Preneu una perla lliscant com un motiu per anar a buscar una lupa, i una de granulosa com un encoratjament més que no pas una prova.

El forat és la part més honesta d’una perla

Una lupa de 10x i una llum forta al forat de perforació faran més que totes les altres proves casolanes juntes.

En una perla cultivada amb nucli sovint en veureu l’estructura en secció: una capa translúcida de nacre sobre un nucli blanc calcinós, amb una línia fina i més fosca entremig. El gruix d’aquesta capa és la principal qüestió de qualitat de la perla, perquè si és prima es forada al voltant del forat i pels costats del collaret.

En una imitació, el recobriment es comporta com pintura, perquè és pintura. Busqueu una vora esquerdada o escrostonada al forat, un punt on el recobriment s’hagi aixecat i deixi veure plàstic blanc o vidre transparent a sota, i forats que semblin arrodonits o una mica fosos en comptes de perforats amb netedat. El tint també s’hi sol veure, acumulat a l’obertura.

Mireu també al llarg del fil. Allà on les perles s’han fregat entre elles durant anys, una imitació mostra el nucli nu i una perla autèntica mostra el nacre aprimat.

Superfície, sobretò i orient

Les perles creixen, de manera que no són mai del tot uniformes. En un collaret autèntic hi trobareu carenes lleus, imperfeccions petites, clotets de punxó i diferències minúscules de forma i diàmetre d’una perla a l’altra. Un collaret fet a màquina és idèntic bola a bola, i aquesta perfecció és justament el senyal.

Val la pena conèixer dues paraules. El sobretò és el color secundari feble que flota damunt del color de cos — rosa, argent o verd damunt de crema — i es veu més fàcilment a la vora d’una perla amb llum de dia difusa. L’orient és la iridescència canviant que produeix la llum en difractar-se a través de moltes capes de nacre, i es mou quan gireu la perla. Totes dues vénen de l’estructura per capes, i una bola lacada només arriba a una lluïssor plana i uniforme que seu a la superfície i no es mou.

Pes, temperatura i el que no s’ha de provar mai

Dues comprovacions ràpides, amb els seus límits al costat. Una imitació amb base de vidre és clarament més pesant que una perla de nacre del mateix diàmetre, i una de plàstic clarament més lleugera, de manera que un collaret que es noti estrany a la mà val la pena examinar-lo. I les perles autèntiques es noten fresques al primer contacte i s’escalfen a poc a poc contra la pell, mentre que el plàstic ja és a temperatura ambient. El vidre també és fresc, de manera que la temperatura separa el plàstic de la perla i no la imitació de l’autèntica.

El que no s’ha de fer mai: cap flama, cap ganivet, cap àcid, cap lleixiu, cap netejador d’ultrasons i cap bany de neteja de plata. El nacre és tou, entre 2,5 i 4 a l’escala de Mohs, el manté unit un lligant orgànic i es dissol amb àcid. Totes les proves destructives que es descriuen a internet destrueixen precisament allò que volíeu identificar. Les perles van enfilades en seda, que el perfum, la laca de cabells i la suor podreixen de mica en mica, així que es posen les últimes i es treuen les primeres.

Akoya, d’aigua dolça, dels mars del Sud i de Tahití

Les perles cultivades vénen de mol·luscs diferents en aigües diferents, i el tipus determina tant l’aspecte com el preu.

• Akoya — d’aigua salada, cultivades al Japó i a la Xina, típicament d’entre 6 i 9 mil·límetres, molt rodones i de reflex nítid, blanques o crema amb sobretò rosa o argent. Amb nucli, de manera que la capa de nacre és relativament prima.
• D’aigua dolça — cultivades en musclos, aclaparadorament a la Xina, normalment a partir de teixit del mantell tot sol i per tant de nacre massís. Un ventall més ampli de formes i de colors naturals, inclosos el préssec i el lavanda.
• Dels mars del Sud — les més grans, d’uns 9 a 16 mil·límetres, d’Austràlia, Indonèsia i les Filipines, en blanc, argent o un groc daurat natural, amb nacre gruixut i un llustre setinat i suau.
• De Tahití — perles naturalment fosques de la Polinèsia Francesa, en gris, verd, albergínia i els tons barrejats que s’anomenen paó.

Les perles d’aigua dolça tenyides es venen contínuament com a perles fosques. El color fosc natural és irregular i complex dins d’una mateixa perla, mentre que el tint es veu pla i s’acumula al forat.

Llegiu el collaret, no només les perles

Els nusos entre les perles són un senyal de qualitat i no un ornament. Un nus impedeix que les perles es freguin entre elles i fa que un fil trencat perdi una perla en comptes de cinquanta. Els bons collarets van nuats entre cada perla, amb cada nus ben ajustat contra el forat. Els collarets d’imitació barats sovint no van nuats, tot i que alguns es nuen precisament per fer l’efecte.

El tancament també és una prova. Un collaret de bones perles cultivades gairebé sempre acaba en un tancament d’or o de plata, sovint contrastat, perquè ningú no acaba un collaret seriós amb metall comú banyat. Fotografieu el tancament per totes dues cares, tal com explica la nostra guia sobre com fotografiar joies.

La seda s’estira i s’embruta. Un collaret que es porta sovint es reenfila normalment cada any o dos, i un amb el fil visiblement fluix no s’hauria de portar fins que no s’hagi fet.

Què ho resoldria de debò

Una imitació la sol identificar en un minut qualsevol joier amb una lupa. Natural contra cultivada és una altra cosa, i hi ha una sola resposta fiable: la radiografia en un laboratori gemmològic. La imatge mostra l’estructura interna — un nucli massís sota una closca de nacre en un cas, anells de creixement concèntrics al voltant d’un centre minúscul en l’altre — i res de visible des de fora no ho delata. Laboratoris com el GIA també fan servir la fluorescència de raigs X per separar el material d’aigua dolça del d’aigua salada i l’espectroscòpia per detectar tints.

A partir d’una fotografia, Carat pot identificar un collaret com a perla, informar del tipus, la forma, el llustre i l’estat com a observacions, i assenyalar una bola recoberta quan les imatges mostren que el recobriment cedeix. El que retorna és una estimació, i sobre la pregunta de natural o cultivada la resposta honesta a partir d’una imatge és desconeguda. Si un collaret pot ser de perles naturals — heretat, sense documentació, d’una finor poc corrent — l’informe de laboratori són els diners que val la pena gastar.